Leoteca - Parte de Smartick

Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Tchang viatjava en l’avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat.

Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts– és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Aquesta obra va començar a publicar-se al setmanari Tintín, a partir del 30 de març de l’any 1950, dinou anys abans de l’arribada de l’home a la lluna. No es tracta d’una obra de ciència-ficció, sinó d’una anticipació tan precisa com li fou possible a l’autor. Hergé va entrar en contacte amb el doctor Bernard Heuvelmans, que havia escrit el llibre L’homme parmi les étoiles (L’home entre les estrelles), que era un especialista en el tema i que va col·laborar amb l’equip.
Es va realitzar una maqueta extraordinària del coet, que fou sotmesa a l’aprovació de l’autor del llibre L’astronàutica, doctor Anamolf. Aquesta maqueta era completament desmuntable, la qual cosa li permetia al jove Bob de Moor, responsable principal dels decorats, saber exactament a quin lloc de la nau espacial es trobaven els personatges de la història.
Hergé té una gràcia especial per donar un to humorístic a totes les escenes on hi ha explicacions científiques, que podrien resultar avorrides per algun lector. Per exemple, quan en Wolf i en Tornassol expliquen elements més o menys complicats, surt el capità Haddock per fer somriure el lector, amb algun acudit.

En Tintín i el capità Haddocck, acompanyats per l’inseparable Milú han viatjat fins el Perú a la recerca del professor Tornassol, que ha estat segrestat per haver-se atrevit a posar-se la polsera de la mòmia de l’inca Rascar Capac. En Tintín descobreix que el professor està pres al vaixell de càrrega Pachamac, però no aconsegueix alliberar-lo. Les pistes que van trobant els portaran a fer un llarg viatge, acompanyats d’en Zorrino, un noi indi, a través de les muntanyes dels Andes i la selva cap a un temple inca secret.

Un aeròlit avança cap a la terra i molts presagien la fi del món. En Tintín va a l’observatori astronòmic on hi coneix el professor Càlix. Per sort, els presagis no s’acompleixen i només arriba a la terra un fragment del meteorit que cau a l’oceà Àrtic. En adonar-se que en aquest fragment hi ha un element desconegut, el professor Càlix organitza una expedició amb el vaixell Aurora, en la qual hi formaran part en Tintín, i el capità Haddock.
L’estel misteriós serà el primer àlbum dissenyat directament a color, i va ser publicat l’any 1942.

Quan en Tintín troba i recull una cartera oblidada en un banc públic, no es pot ni imaginar que això el portarà a viatjar fins al país de Sildàvia, situat al centre dels Balcans. Allí s’assabenta d’una conspiració que vol robar el ceptre del rei Muskar XII, sense el qual el rei no pot seguir regnant. A més, el país veí, Bordúria, té clares intencions d’envair-los. La trama està clarament influïda per l’època.
La història es va publicar a Le Petit Vingtième des del 4 d’agost de 1938 al 10 d’agost de l’any següent Els signes que aleshores anunciaven l’esclat de la segona guerra mundial eren evidents i nombrosos. L’Alemanya de Hitler preparava la invasió d’Àustria, que va quedar annexionada, convertint-se així en una província més del tercer Reich. Veiem en El ceptre d’Ottokar com Bordúria intenta annexionar-se el regne de Sildàvia, amb l’ajut d’un tal Mussler (el nom del qual és una composició de Mussolini i Hitler). Els borduris es poden identificar com els nazis en moltíssims aspectes: els noms dels personatges, els uniformes que porten, els avions, àdhuc la seva tàctica d’infiltració a Sildàvia.
L’any 1947 va ser reeditada en color.